Hem escoltat: Dani Pérez Trío (09/02)

Al final del concert, Dani Pérez li comentava a aquest cronista que ell, com a artista, no és partidari de disfressar-se del que no és. Cèrtament, acabàvem de comprovar com ell vol ser ell a través de de l’estil, del repertori, i del concepte. Tot això venia a tomb del fet que Dani Pérez ens obsequià amb una proposta molt personal. Les propostes molt personals comporten un risc, però ofereixen la possibilitat de ser indiscutiblement reconegut quan agrades i de conservar sempre la tranquilitat de no haver traït res.

Dani Pérez convencé amb la seva qualitat individual a l’instrument. De la seva guitarra flueix un discurs equilibrat, on totes les notes són clares, rodones, netes. L’ús dels efectes de so -els típics “pedals”, la bogeria obsessiva de molts guitarristes-  amplia la gama de recursos sonors, administrats amb mesura i bon gust. Toca amb la mateixa placidesa mental que quan hi converses. No obstant, li agrada moure’s en els marges més arriscats dels mapes harmònics, flirtejant amb l’abisme, però amb l’aura intacta.

El repertori és fruit de la seva inspiració compositiva, de la idea de la música que té i que li agrada fer. És jazz si li volem dir jazz. És música improvisada perquè hi ha seccions de solo oberts, però les peces sobrepassen determinades etiquetes. Música. En posem com a mostra les peces 27/8, Resumen, o Folk song. I des d’una originalitat desacomplexada sorprengué amb un parell de peces amb suport d’un audio extern: un vell himne pacifista de Pete Seeger (Where have all the flowers gone?) i una altra que interacciona amb un acudit de Chiquito de la Calzada (Dice el niño). Al final arribà un bis de cuina esferificada: un All of me apretadet i capgirat, però clarament ell.

La qualitat de la resta del trio no la descobrirem pas aquí. Com sempre, el baterista David Xirgu delectà amb el seu so de luxe, igual que el contrabaixista David Mengual. Si Dani Pérez investiga, ells reinvestiguen en temps real, i tot plegat esdevé un diàleg entre gent que s’entén, i probablement alguna cosa més enllà de l’entendre’s. Els altres escoltem i en copsem la bellesa.

I quan el teló cau i els llums s’apaguen, Dani i aquest cronista conversen. En Dani desprèn pau i afecte. Arriba el comiat i se’n va per la porta. La música ja és en l’aire i en el record recent. La senzillesa i la bellesa de què hem pogut fruir  l’acompanya, com una cua vaporosa mentre se’n va nit endins.  Moltes hores després notes una una enganxina a l’ànima on hi diu que la música sense amor és pura física. Te l’ha enganxat en Dani. I recordes la frase que et va dir: tocar pels altres és la celebració de la vida.