Hem escoltat: Duo Lupino (10/02)

(foto: Mercè Lafuente)

Sembla com si dins nostre es tanquessin cercles, en moments inesperats. Cercles pendents de tancar, mig oblidats, però que l’atzar i l’imprevist ens fan el regal de resoldre. Ahir mateix, aquest cronista escoltava el Duo Lupino i va notar com dins la seva bombolla interior apareixia la reminiscència de la música de Steve Swallow i Carla Bley. Coincidències sense sentit, podia pensar. Però -oh, sorpresa- al cap de poc els músics van explicar que si es deien com es deien és degut a la devoció que tenen per una peça de Carla Bley dedicada la l’actriu i cineasta Ida Lupino. Tot és casual, però en el fons res no ho és. Tot es troba, i les sensibilitats interiors no enganyen.

Les sensibilitats interiors d’en Víctor Ollé (piano) i d’en Bartolomé Garcia-Plata (clarinet) convergeixen en un espectacle musical de qualitat exquisida, en què la música flueix i s’expressa a si mateixa per mediació d’ells dos, com si fossin mèdiums. És remarcable la riquesa de paisatges que ofereix la seva música. Hi ha el preciosisme i el detall, dins del context de les grans onades. Més enllà de si toquen jazz, clàssica o contemporania, la seva música atrapa i captiva. Descriu móns, els explica, i l’oient sent que algú li parla.

No trenquem cap màgia si diem que darrera la música del Duo Lupino no hi ha només inspiració, sinó tambe tones de feina, de pic i pala, d’esmolar el llàpis dins del pentagrama. Els detalls, la precisió. El desplegament d’habilitat tècnica no hi és gratuït ni sobrer, ve d’un treball sòlid, i llueix amb ple dret.

Bona part del repertori és de composició pròpia. Títols com Tempesta en el desert, o Remordimiento, o l’evocadora Papier d’Armenie són exemples del seu concepte creatiu. Salpebren l’espectacle amb explicacions d’aire jocós, fins i tot van cremar papier d’Arménie, una mena d’encens aromàtic que perfumà la sala en el bis. També trien música d’altres compositors, com ara Elm, de Richie Beirach, o Les Amants, d’Enrico Pieranunzi. Tot bonic, fluïd i evocatiu.

Per cert, i parlant de cercles, aquest cronista va estudiar fa anys un llibre d’improvisació per a contrabaixistes en què apareixia una foto d’Enrico Pieranunzi, que havia tocat molt amb el gran Marc Johnson, autor dels conceptes solístics que s’exposaven en aquell libre. Sempre em va cridar l’atenció la figura d’aquell pianista d’aire senzill. Anys més tard torna a la consciència musical d’un oient anònim en un racó de món.

Ens congratulem molt d’haver tingut en Víctor i en Bartolomé donant vida al nostre cicle. En la varietat hi ha el gust, com es diu, i un duet com el d’ells donà un contrast molt interessant a la nostra programació. Fins a la propera.

Advertisement