Hem escoltat: Jaume Vilaseca Quintet (11/11/22)

En Jaume Vilaseca ja porta temps recreant la música dels grans referents del rock simfònic i progressiu dels anys setanta i vuitanta. Aquí n’hem sigut testimonis privilegiats. La recrea en clau de jazz i li dóna una dimensió diferent, nova i única. Perquè recrear també és crear, i té l’avantatge que pots, com a creador, agafar la música que t’ha influït, que t’ha acompanyat i t’ha fet viure, i sumar-li les capes de creativitat exclusivament teves a través de formes i embolcalls inaudits, bo i maridant allò que estimes amb altres idees que portes a dintre. Aquest cop la formació d’en Jaume ens ha fer gaudir amb l’espectacle Jazz in Yes en què repassa i recrea les primeres etapes del conjunt britànic Yes.

Si valorem l’espectacle en si, amb independència de la música en què s’inspira, resulta que ens trobem damunt l’escenari una proposta meravellosament executada, com un tapís que es va fent a si mateix amb precisió i exactitud. Una música sense etiqueta en què els detalls en l’execució, perfectament executats, evidencien el rigor en la feina que hi ha al darrera. Hi ha una successió ondulant de paisatges i climes. La gamma de sons, variada i ben gestionada, aporta dinamisme i fa fluir la proposta. Al bloc de sonoritat més propera al jazz (saxo-piano-contrabaix-bateria) s’hi superposen els sons sintètics, electrònics, que “simfonitzen” el conjunt.

L’esclat definitiu de màgia arriba quan intervé la veu del cantant Sergio del Boccio, d’una delicadesa expressiva i perfecció tècnica admirables. I com que la música és també una art escènica, la seva presentació visual acaba de donar la suma “cum laude” al conjunt de l’espectacle. Realment Sergio del Boccio magnetitzà la mirada i l’oïda del públic cada segon que cantà.

No és ara ni aquí que hem de descobrir les virtuts d’en Jaume Vilaseca. Simplement, ahir ens tornà a delectar amb el seu concepte avançat de la improvisació, amb els seus solos i acompanyaments de caràcter, a cavall d’uns quants llenguatges que domina perfectament. A sota hi tenia l’exactitud de l’Adrià Pinto, un baixista que tot ho empasta, i la precisió de la baterista Andrea González, que va destacar sense necessitat de destacar. Hi hagué també el nervi sonor del saxo alt de Franky Ramos, que lluí tant en els passatges obligats per la partitura con en els moments de llibertat.

Celebrem un cop més haver tingut una proposta d’en Jaume Vilaseca. En aquest cas Jazz in Yes, que donarà cos i vida a un disc que en les properes setmanes ha de materialitzar-se. Aquí ja n’hem pogut gaudir, en privilegiada primícia. Sort i èxits.

Advertisement