Hem escoltat: Big Band de Montbau (03/06)

Aquest cronista ha fet aquesta crònica un munt de vegades. “Divendres de juny, concert final de la Big Band de Montbau, pati del gimnàs, ambient festiu, temperatura agradable, tall de coca i copa de cava…” Aquest cop, però, és diferent. Igual, però diferent. Amb el concert del passat divendres es tancava un cicle especial, el desè, un cicle en què no hem perdut l’oportunitat de recordar -i recordar-nos- que hem estat de celebració, una celebració que ha durat nou mesos i en què hem volgut fer tot de coses per demostrar com n’estem de contents d’haver assolit aquesta fita. Hem fet dos concerts especials, hem fet objectes de record i tenim una aquarel·la on hi surt la nostra magnífica big band (gràcies, Diana). Aquest darrer concert de la temporada, per tot plegat, el vam viure amb una barreja d’emocions. La satisfacció per haver completat un cicle, el que fa deu, en què tot ha sortit bé. La determinació a continuar com fins ara, seguint el camí que ens ha portat fins aquí i que de ben segur ens portarà més lluny encara. Quant, no ho sabem, el temps ho dirà. I també la mica de nostàlgia en tirar enrrere la mirada i recordar els bons moments que hem viscut, preparant coses, retrobant vells amics, rebent sobretot, l’acompanyament i l’escalf dels que també han fet de Jazz al Gimnazz una cosa seva.

La Big Band de Montbau va tocar molt bé. Va oferir un espectacle entretingut, cuidat en els detalls, tant els musicals com els visuals. Van interpretar un repertori variat, amè, polit i ben treballat, sota la batuta de Jorge Sanjuás. Lluí la veu de Clara Dini i també van lluïr els músics als quals els va tocar fer solo. Però sobretot es va evidenciar en infinitat de detalls el resultat de totes les hores d’esforç i dedicació que aquesta orquestra porta al damunt, i per això tot el que succeí dalt de l’escenari va ser d’indiscutible qualitat.

En tant que concert final d’un cicle especial, també va comptar amb un parell de col·laboracions especials. L’amic i baterista Carles Domingo interpretà Cute, amb els seus obligats de bateria. La peça va passar lleugera, vista i no vista, amb el baterista fent fluir la banda, i amb la banda fent fluir el baterista. També l’amic i baixista Jordi Ruiz ens va dedicar un moment especial. Va tocar una melodia i un solo sobre una base que ell mateix va generar electrònicament, i tot plegat anà a parar a l’excitant línia de baix de Birland, rebuda amb entusiasme per part del públic.

Aquest cronista no sap com tancar la crònica sense tirar de tòpics, però és que els tòpics avui prenen molt de valor. Des d’aquí volem felicitar a tots els que han fet possible aquest cicle tan especial i aquest darrer concert en particular. És un orgull per a una associació musical petita comptar amb una big band com la que tenim. En reconeixem els mèrits i desitgem que el camí iniciat no s’interrompi.

Ens veiem aviat. Es tanquen deu anys, però això continua.