Hem escoltat: De Diego Brothers (11/12)

De Diego Brothers, Jazz al Gimnazz. 11/12/2020

El divendres 11 de desembre ha estat una data significativa: després d’haver estat suspès durant deu mesos, per força major de tots coneguda, el cicle Jazz al Gimnazz ha tornat a caminar. I ho ha fet amb una actuació magnífica, de primeríssim nivell, a càrrec de la formació De Diego Brothers, amb Juan De Diego a la trompeta, Víctor De Diego al saxo tenor, Abel Boquera a l’orgue i Caspar St. Charles a la bateria, que oferiren un repertori basat en temes originals i versions enmarcables en la tradició del bebop “arranjat” (permeteu-me la llicència teminològica) amb amplis desplegaments solístics. Ambdós instrumentistes (Juan i Diego) són referents en l’escena jazzística, i els avala una consolidada carrera professional. Això mateix es pot dir de la resta de membres de la formació.

Destacà la solidesa en l’execució dels temes, la compacta interacció entre els integrants del grup. Víctor lluí el seu discurs fluïd, ric en idees, coneixedor a fons del llenguatge característic de l’estil sempre passat pel sedàs de la creativitat pròpia. Al seu torn Juan també brillà en solos molt pensats, trobant el punt just entre el risc i la musicalitat. Amdós solistes destaquen a més per la qualitat del so que treuen al seu instrument en tot moment. Això es feia molt evident en els passatges en què tocaven junts. Interpretaren Lee Morgan i Kenny Durham entre d’altres, i originals-prímicia, com la bella bossa Chefinha.

A la secció rítmica destacà l’impressionant labor d’Abel Boquera, capaç de fer línies de baix creatives junt amb el suport harmònic i rítmic en l’acompanyament. A l’hora dels solos també parlà a altíssim nivell, mentre la seva mà esquerra no defallí en la fabricació de línies de baix. A la pràctica, és com fer dos solos a l’hora. És admirable. I tota aquesta passejada de talent va recolzada pel puntal rítmic Caspar St. Charles, que mentre t’acompanya no para d’explicar-te coses. Creatiu i elegant, amb recursos sonors sobris, brillà també en solos interessants. Tornem a destacar la sòlida compenetració entre ell i Boquera. Es permeteren jocs rítmics com quan van passar a patró ternari durant molts compassos d’un solo d’orgue, amb total facilitat i efectivitat musical.

Ens congratulem d’haver pogut tornar a obrir portes, i d’haver-ho fet presentant una actuació tan brillant. Només esperem que el camí no es torci de nou. Hi posarem tots de la nostra part, de ben segur. De moment, agraïm al públic i als artistes les seves ganes de continuar donant vida a la música. Seguim