Associació Musical Big Band de Montbau

L'Associació Musical Big Band de Montbau impulsa diverses iniciatives musicals, amb la Big Band de Montbau com a projecte central

Hem escoltat: Jazz Pretenders (11/10)

20191011_222016Ens complau molt tornar a ser aquí.

Aquest octubre arriba amb més xafogor que tardor, amb la incertesa dels rovellons, amb algun cel que ens pot caure al damunt -com als gals d’Astèrix- però amb un fet indiscutible: la vuitena edició de Jazz al Gimnazz ja és realitat. I ara que corri, que es desplegui i es desgrani. Que la música es torni a asseure al seient del costat i ens doni conversa. Que ens acompanyi fins a l’última parada del trajecte.

El primer concert ha estat magnífic. El quartet Jazz Pretenders ens ha oferit la possibilitat de gaudir del jazz-fusió, un estil que per misterioses raons ha tret poc el nas pel nostre escenari. I de ben segur que ha estat una decisió agraïda -i esperada- el fet de poder comptar amb aquesta formació. Gràcies a ells vam poder gaudir d’una proposta original -tots els temes són de composició pròpia- i acurada. Volem destacar el grau de solidesa i compenetració en l’execució de les peces: unísons, tuttis i finals executats amb total precisió, amb exactitud de rellotge. Sens dubte hores de feina al darrera i una marcada voluntat d’oferir al públic el bo i millor de les capacitats del grup. Mostra d’això foren les peces Elastic minor, Four Years, Fast Train Home, o els moments delicats amb La caixa dels somriures, per exemple.

Jordi Blanch, autor de les peces i saxofonista tenor, desplegà tota la seva energia interpretativa sense estalviar-ne ni un gram. En cada tema transità des de la melodia fins als solos augmentant progressivament en expressivitat i força, a la recerca de la frase encara mai dita. De gestualitat desbordant, lluí al mateix temps una tècnica i una claretat d’idees impactants. Sorprengué amb un tour per la sala, durant un solo, com una mena de cicló en moviment entre el públic, amb qui es mostrà comunicatiu en les presentacions, compartint les bases inspiratives de la seva música.

Des de la guitarra, Toni López mostrà el seu domini dels grans llenguatges del jazz, mostrant, però, predilecció per la gramàtica rockera. Lluí un so intens, vibrant, magnètic, de gran qualitat sonora. Solejà amb sobrietat i solidesa, deixant plenament satisfets els qui els agraden els trams d’alta velocitat a la guitarra. Exercí de copilot, o d’interlocutor, segons requerissin el moment i l’arranjament.

A la secció rítmica, Dani Peña il·lustrà a la perfecció el manual del baixista de grup de fusió: sòlid, segur i constant, intens sota l’aparença de calma absoluta i de “que fàcil ha de ser això de tocar el baix”. Tingué els seus moments de singularitat en solos breus i melòdics. A l’altra banda de la secció, Marcos López acabà de segellar el motor, aportant el pistó constant i absolutament regular, pujant a la tribuna d’oradors en uns quatres improvisats ben creatius.

Ho deiem més amunt: un magnífic inici de cicle, que esperem que segueixi rodant amb la mateixa energia. I als Jazz Pretenders, que els èxits els acompanyin, com a premi al seu talent i dedicació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 10/13/2019 by .
<span>%d</span> bloggers like this: