Hem escoltat: Shoo Shoo Trio (08/03)

El propassat divendres dia vuit vam tenir ocasió d’escoltar la particular proposta del trio Shoo Shoo, integrat per Dave Wilkinson a la guitarra, Caspar St. Charles a la bateria, i Abel Boquera a l’orgue.

L’espectacle consistí en la presentació d’una sèrie de temes, majoritàriament originals, que basculaven entre el blues més ortodox i el jazz d’orientació be bop, passant per tota una gama de variants intermedies que podien ser incursions en el boogaloo, en el vell rock progressiu, o en les atmosferes del pop-rock dels seixanta (allò que aquí es coneixia com a música “yeyé”). De fet, en certs moments ressonaren ecos del rock californià dels Beach Boys així com els obstinatos obsessius dels Doors. Sense ser-hi, se sentia Jim Morrison. Mostra d’aquesta diversitat foren temes com Red peppers, The gangster, o    una versió de Song For my Father d’Horace Silver.

Liderà el recorregut musical la guitarra políglota de Dave Wilkinson. Coneixedor a fons dels llenguatges guitarrístics més característics, amb els seus accents més reconeixibles, salpebrà tota la música amb del seu so esmolat, précis, clar i articulat -amplificador de vàlvules?- Va fer vibrar les oïdes fent córrer els dits quan calia, insistint en en les marques d’estil, i de manera general fent gaudir els afeccionats a la guitarra, perquè la seva performance va ser tota ella de guitarra en estat pur. Explotà la paradoxa de semblar roquer quan tocava jazz i jazzista quan tocava rock.

La salsa que tot ho lliga fou l’orgue d’Abel Boquera, impecable en l’administració dels baixos, savi en la gestió harmònica, i solvent i inspirat en la vessant solística. Les casualitats han fet que aquest músic ens hagi visitat força en els darrers mesos, donant-nos l’oportunitat d’anar-lo coneixent cada cop millor i gaudir del seu do per fer amb naturalitat un paper que és realment difícil d’executar, el de ser baixista i teclista des del principi fins al final.

L’alfombra màgica fou la bateria de Caspar Saint Charles, que compactà tot l’edifici deixant constància del seu coneixement i ofici. Acompanyà bo i enriquint cada passatge des d’un so genuí, clàssic, ens atrevim a dir. Després d’uns quants intents fallits de tenir-lo dalt del nostre escenari -per imprevistos de darrer moment- finalment divendres vam poder gaudir del seu carisma personal i musical.

Vam saber que aviat el trio Shoo Shoo es diran The Shoo Shoos, i que publicaran un disc. Vam saber també que aquella nit estrenaven vestuari. Tot plegat dins d’una atmosfera de comunicació agradable, desenfadada, entre públic i artistes, fet que va generar la sensació que el temps del concert havia passat lleuger.