Associació Musical Big Band de Montbau

L'Associació Musical Big Band de Montbau impulsa diverses iniciatives musicals, amb la Big Band de Montbau com a projecte central

Hem escoltat: Caracara (8/02)

20190208_223938Hi ha vegades que en el món de la música es confon ser original amb fer coses extravagants que sovint no entén ningú i que no agraden ni tan sols als que diuen que els agrada, que ho diuen només per fer-se els entesos. No és el cas de la formació Caracara, que vam tenir el plaer d’escoltar el passat dia vuit. Precisament Caracara situa la seva proposta en un terreny d’allò més reconeixible: els ritmes d’origen brasiler, harmonies convencionals, i proximitat entre estils. Tanmateix, Caracara fa una música molt original.

Potser la originalitat els ve del fet que les composicions propies -del guitarrista David Garcia– estan pensades des de la naturalitat, sense cap apriorisme ni prejudici. Des del pur origen personal, diguem-ne. Sense pensar en estils, fa la sensació. Potser per la incorporació del violoncel, al qual s’atorga una funció múltiple. O potser perquè els instruments -bateria, guitarra i violoncel- toquen sense estar encotillats pel rol habitual que s’espera d’aquests instruments.

El concert s’anà teixint des de dos fils conceptuals complementaris: “els gurús” i “el fluïr”. Pel que sembla, el fluïr és un concepte inspirador dins la identitat d’aquest trio, i realment el resultat sonor de la proposta és d’una fluidesa contínua, com si la música portés els músics i no a la inversa. En favor d’això potser cal mencionar que alguns membres del públic que van arribar una mica tard, amb el concert acabat de començar, entraren a la sala movent els peus, o mig ballant. Tot fluia, tant a tempos lents com més vius. Al mateix temps tot passava per petits homenatges que el grup volia fer als seus mestres de referència -“gurús”, en paraules de David Garcia-: Jobim, Meldhau, Jorge Drexler, per citar-ne tres. L’agraiment es traduia en forma de versió o de composició pròpia “inspirada en”. De fet, tot el concert fou un constant i amable obrigado -“gràcies” en portuguès, i títol del darrer disc de la formació- als músics, al públic, i a més coses de la vida.

El guitarrista David Garcia mostrà que la seva energia artística va més enllà dels límits estrictes de l’instrument. Sumà creativitat amb la veu, cantant o fent sons vocals. Com a compositor entroncà amb els aspectes bàsics i senzills de la vida: l’amor als fills –Els meus amors-, a la parella –Mireia– i a la mare –Pepa-, fins i tot a  la climatologia desfavorable –Plou-. Tanmateix, lluí sense ser ostentós un llenguatge guitarrístic molt ampli, amb solos molt interessants, que a parer d’aquest cronista feien pensar en algunes guitarres de referència dins del jazz modern. En tot moment es mostrà com un músic vitalista, optimista, alegre, i transmeté al públic aquestes mateixes sensacions.

L’altra gran sorpresa de la nit fou el violoncel de Jon Cottle. Aquest cellista sorprengué amb el seu espectacular desplegament de recursos instrumentístics. Mostrà un enorme domini de l’instrument, mereixent -creurà gairebé tothom- el qualificatiu de virtuós. Però no solament les seves virtuds tècniques van seduir el públic, sinó també la seva concepció solística, rica i fluida, i al mateix temps clara i entenedora. Mostrà un coneixement perfecte del llenguatge del jazz, i pogué fer walking bass, melodia, solos i suport rítmic amb tota solvència. De fet, a un músic de jazz totes aquestes competències ja se li suposen, i potser el comentari resulta sobrer, però és que en general no estem acostumats a veure cellos en el món del jazz, i d’aquí que la sorpresa sigui doble.

El baterista Xevi Matamala també feu de tot amb el seu instrument. No solament ritmes, sinó textures, colors, i enriquiment del diàleg general. Com els seus companys, s’assegué a fer música, més enllà d’etiquetes i clixés. Evidentment, hi té una gran responsabilitat a l’hora d’aconseguir l’efecte de fluidesa del què parlàvem més amunt, però el cert és que la tècnica que mostrà la va posar al servei de conceptes no estrictament rítmics. Aportà, a més, competència vocal fent veus amb David Garcia, un aspecte sorpresiu més, ja que, de nou, no estem acostumats a veure bateristes que cantin en el món del jazz.

Finalment, volem fer menció a l’aposta de Caracara per la tecnologia de tractament de so (“els efectes”, com popularment es coneix). Sobre l’escenari van desplegar una sèrie d’artilugis pensats per a generar sons i efectes especials pel violoncel i per a la guitarra, que van donar amb encert un vernís especial al so en certs moments; un recurs complementari per arrodonir la idea.

Els oients van celebrar molt la proposta de Caracara, i és que creiem que, més enllà de la qualitat que puguin tenir els artistes, sempre és d’agrair veure dalt de l’escenari gent contenta de fer el que fa i com ho fa, perquè aquest sentiment es contagia.

Gràcies a tots i fins la propera.

One comment on “Hem escoltat: Caracara (8/02)

  1. Moltíssimes gràcies companys, per nosaltres va ser un inmens plaer tocar davant d’un públic tan atent i entregat. I moltes gràcies per aquesta crítica tant constructiva i bonica. Obrigado 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 02/10/2019 by .
%d bloggers like this: