Associació Musical Big Band de Montbau

L'Associació Musical Big Band de Montbau impulsa diverses iniciatives musicals, amb la Big Band de Montbau com a projecte central

Hem escoltat: Reunion Three

reunionREUNION THREE: L’ART DE MULTIPLICAR

Divendres passat (10/02) Gerard Nieto, Kike Angulo i Pere Loeve demostraren que un trio pot sonar com un sextet, com un nonet, o com una orquestra. Només és qüestió d’obrir el ventall de recursos harmònics i melòdics, i que no quedi cap ona sonora buida de contingut. Naturalment, té a veure amb el coneixement, amb el talent, i sobretot amb l’ofici.

Els tres integrants de Reunion Three toquen molt bé. És una evidència. Com se sol dir, fan el que volen. El trio els sona compacte, ple i ample. L’execució tècnica és impecable. Angulo fraseja com aquell tertulià que encerta cada frase que diu, amb la facilitat amb què hom es menja un polo de llimona una tarda d’estiu a l’ombra. Tota frase dels seus solos és escaient, interessant, brillant, i sobretot natural. D’ell ja ho hem dit altres vegades: toca virtuosament sense virtuosisme. La música abans de res.

Nieto té en els deu dits de les seves mans les quatre seccions d’una big band. Acompanya amb l’empenta d’una secció de saxos, i remata amb la brillantor dels metalls. I tot, sempre i en tot moment, des del sabor més genuí del jazz que li agrada. Improvisa des de l’enciclopedisme il·lustrat de qui ha estudiat a fons per trobar la seva pròpia veu. “Toca sense mirar”, deia un pianista del públic, admirat. I és que les tecles no estan en el piano. Estan en el cap de qui les ha de tocar.

Loeve pica la pedra del contrabaixista sense bateria, però en el seu cas és una pedra fàcil de picar, ja que un altre do innat de tots el membres de Reunion Three és la fluidesa rítmica. Tots són bateria, tempo present no materialitzat. Per això Loeve no ha de sostenir res. Només ha de preocupar-se d’engrandir, de multiplicar. I de brilar en solos juganers, amples, rics i perfectament comprensibles.

Van fer vibrar el públic amb les seves versions de temes de tota la vida: In a mellow tone, Perdido, Step right up o l’arxiconeguda i arxi-interpretada Sweet Georgia Brown, exponent d’un repertori que és patrimoni comú i en relació al qual  quests músics no tenen cap dubte metafísic -dels que molts músics tenen davant del concepte de “versió”- a l’hora de versionar, perquè versionar, per a ells, sembla significar engrandir, multiplicar, jugar.

Sens dubte, doncs, un encert haver-los tingut, un cop més compartint una nit de música. Esperem que n’hi hagin més, i de ben segur el públic assistent ho agrairà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 02/12/2017 by .
%d bloggers like this: