Associació Musical Big Band de Montbau

L'Associació Musical Big Band de Montbau impulsa diverses iniciatives musicals, amb la Big Band de Montbau com a projecte central

Hem escoltat: Marian Barahona Trio (Jazz al Gimnazz, III Edició, 09/01)

IMG-20150110-WA0000Contrast. La temperatura climàtica exterior i la temperatura musical a l’interior del gimnazz es mantingueren ahir nit (09/01/15) en franca oposició. El trio de Marian Barahona exercí d’antídot contra el fred, irradiant des del primer compàs la calidesa necessària perquè el termometre emocional no s’allunyés de les cotes de confort.

Homenatge. La cantant de l’Hospitalet plantejà un concert orientat a rendir tribut a les figures de referència del jazz vocal, interpretant alguns dels temes que van fer populars Ella Fitzgerald, Carmen McRae, Billie Holliday, o Nat King Cole -la figura que posa el contrast a aquest triunvirat femení. Barahona interpretà temes com “Come rain or come shine”,  “Love for sale” o “You’ve changed” amb fidelitat i rendició a l’original, però en tot moment afegint-hi alguna cosa de la seva exclusiva propietat, des del seu estil particular que pivota sobre una veu de vegades blanca i pueril, de vegades madura, sensual i negrificada. En postulà com a improvitzadora solvent, oferint uns solos rics i ortodoxos, una aportació molt valuosa quan es treballa en format petit.

Menys és més. I és que la música s’ha d’omplir amb música, no amb vats de so ni amb una legió d’instruments. Baix, guitarra i veu són suficients per omplir l’espectre de colors sonors i explicar-li a l’oient que passen coses. Per això cal saber gestionar bé les dinàmiques, el joc entre solistes, les codes i les intros. En aquesta faceta llueix l’ofici del guitarrista Kike Angulo, sempre al comandament general d’operacions, veritable pal de paller d’aquest trio.

Converses. I seguint amb Kike Angulo, remarcarem un cop més l’enorme capacitat de discurs solístic d’aquest guitarrista, sempre exhuberant i dinamitzador del joc col·lectiu. No cau, però, -i podria- en el monòleg, en la monopolització de la conversa. Llueix sense exhibir-se gratuitament, sempre natural i atinat. Al seu torn, el contrabaixista Tom Warburton fa bascular  la conversa cap a un vessant més intel·lectualitzat, però igualment ric i eloqüent. A banda d’això, compleix a la perfecció amb el difícil rol del contrabaixista de trio sense bateria. Ahir exercí de 4×4 potent i versàtil, fiable al cent per cent tant si es tractava de transitar per les autopistes del swing, pels camins del latin, o per les avingudes del funk.

Talles. Al final, resulta que el petit format cacaba per donar résultats XXL. La talla petita remarca les perfeccions d’un cos harmònic, ben treballat, cuidat i musculat. Com a resultant, un concert de gama alta, entretingut, dins dels paràmetres de la naturalitat i l’espontaneitat, un concert de jazz essencial i perenne que acabà amb un bis amb pedigree, una bonica versió del “Don’t get around much any more”. Des d’aquí volem desobeir el missatge de la cançó i desitjar que sí que timguem per aquí aquests músics, junt o per separat, en el futur i sempre que ells vulguin

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 01/10/2015 by .
%d bloggers like this: