Crònica del darrer concert (Albert Vila Quartet, 11/10)

Quan la música és narrativa

Ahir a la nit (11/10) Albert Vila i el seu quartet ens portaren de viatge. O potser ens van fer seure davant d’una pantalla per on es succeiren una varietat policromada de paisatges. Escoltar les composicions d’Albert Vila és com entrar en un món.

Albert Vila t’explica històries. El seu discurs solístic comença amb un senzill “hi havia una vegada” i a partir d’aquí la música comença a fluir mansament, a créixer de forma natural fins que comença a volar, sempre un puntet més amunt, fins  la cresta de cada ona que va i ve, i així fins als límits que la coherencia exigeix, per tornar, quan toca, al camp base on un nen està fent volar un estel.

Faig menció a la tècnica. La tècnica és l’eina, és el llenguatge per explicar.  Hi ha passatges dels seus solos en què la frase següent s’intueix a partir de l’anterior. El llenguatge acompanya el discurs, mai no el limita,  i sembla com si es complís el precepte Zen que diu que el músic no ha de moure la música, sinó que és la música la que condueix la mà del músic. L’oient, llavors, celebra l’instant de comunió amb el fil narratiu. Però el fil narratiu ha nascut d’una connexió amb una instància a la que només arriba el narrador.

No sé si és prudent la comparació, però hi ha alguna cosa de Pat Metheny en Albert Vila. La convinació entre pausa i  velocitat, la construcció, l’arquitectura, la gestió dels colors, el so. Com dèiem més amunt, cada petita frase és quelcom en si mateixa, un fil necessari dins del tapís general.  Cada fotograma en moviment és una instantània.

L’actor secundari també mereix un Òscar. El pianista Mark Aanderud es vesteix d’alter-ego per ser el contrapunt a l’estètica del protagonista. Aanderud és el contrast. El guió ho exigeix, i Aanderud el dóna des d’una dicció més abrupta però igualment bella, amb els signes de puntuació repartits de forma diferent, però amb la qualitat ortogràfica intacta. Hi ha llum en Humphrey Bogart. Un cop més, qüestió d’ofici narratiu.

Rai Ferrer, al contrabaix, suma al total  la seva feina fosca, executada amb una claretat meridiana i majúscula; hi ha la seva obertura d’angular, el suport a l’amplitud de mires que la història necessita a cada moment. Domini, aplom, sobrietat. I David Xirgu imprimeix des de la bateria la solidesa dels seus travellings, amb l’ús lliure de la negreta i la cursiva quan toca, amb el seu foc a discreció en la seqüència més inesperada. Si ha algun gir de guió, sembla que Xirgu és el primer a entendre’l.

No sabem dir, en el cas de l’Albert Vila Quartet, si la composició està per damunt de la interpretació o a la inversa. Equilibri, segurament. Tot al servei d’una idea. Destaquem la preciosa composició “Cent anys de solitud”, que com Albert Vila explicà, trobà la inspiació en l’obra homònima de García Márquez. Aquí hi ha l’exemple millor a tot el que hem intentat explicar més amunt amb paraules.

I entre una cosa i una altra, la segona edició del Cicle Jazz al Gimnazz ja camina.  Nou atrezzo de sala, amb nous patrocinadors, però amb l’esperit de sempre i amb l’escamot de públic fidel que no ens deixa d’acompanyar.

Proper concert

Al novembre, de nou, tindrem la satisfacció de comptar amb un nom propi de l’escena musical. És el cas del saxofonista Toni Solà, que vindrà acompanyat de Gerard Nieto a l’orgue i del baterista Xavi Hinojosa. Una cita realment interessant a la que us hi esperem.